7 de trèvols

🃗

Tothom al voltant de la taula aplaudia, entre els postres i els cafès, en aquella sala privada d’un restaurant al Passeig Maragall.

—Preparats? —va dir el mag, amb un somriure intens i el bigoti fi ben pentinat.

L’àvia no parava de dir “Ai, ai, que bo!”, i el tiet Jordi li havia allargat ja dues vegades la copa de cava perquè callés. En Quirze, el protagonista d’aquella nit, feia 19 anys, i estava en aquell punt incòmode en què no ets prou petit per trobar màgia en tot, però tampoc prou adult per no impressionar-te.

—Agafa una carta, la que vulguis —va dir el mag, oferint-li la baralla oberta en forma de ventall.

En Quirze va agafar-ne una de l’esquerra. La va girar i la va mirar. El 7 de trèvols. Li va semblar avorrit. Sense dir res, el mag li va passar un retolador negre.

—Signa-la, aquí —va dir, assenyalant el centre de la carta.

En Quirze va escriure el seu nom: “Quirze C.”, seguit d’un gargot que sortia des de la part inferior de la C. El mag va agafar la carta amb delicadesa, la va ensenyar a tothom, la va doblegar lleugerament i la va posar ben al mig de la baralla, enfonsant-la lentament entre les altres cartes.

—Mira bé, Quirze. Mira’m als ulls… i pensa en la carta. No ets tu qui ha escollit la carta.

Una pausa dramàtica.

—És la carta qui t’ha escollit a tu.

Tothom va riure. L’àvia va fer una exclamació amb la boca plena de crema catalana. El mag va agitar la baralla, la va bufar, va fer una petita volta sobre si mateix i… res. Va posar-se seriós.

—Ups… —va dir amb cara de preocupació forçada—. Crec que he perdut la carta. Quirze, pots mirar sota el teu plat?

Quirze va aixecar el plat, no hi havia res. El mag va fer veure que s’esverava, buscant sota la taula, dins una gerra buida, sota el davantal de la cambrera. Res. Finalment, va mirar en silenci al jove.

—Et fa mal el peu?

—El peu?

—Sí, el dret. Et molesta?

Quirze va negar amb el cap. El mag es va ajupir, va agafar-li la sabata i la va fer sortir del peu d’un gest ràpid. Va mirar a dins i va fer un somriure còmplice. Lentament, va treure una carta de dins la sabata Nike. Estava doblegada i una mica arrugada.

—Quirze, què hi fa això a dins la teva sabata?

Era el 7 de trèvols, amb la signatura ben visible. Tothom va esclatar en aplaudiments. En Quirze va agafar la carta estranyat, tot i que va somriure. Aquell tipus de màgia el posava nerviós.

Després de més trucs, monedes que desapareixien, una carta que sortia d’una taronja tallada per la meitat, una moneda dins d’un gelat, el mag va fer una reverència i va marxar. Ningú va veure per on. El cambrer va dir que havia marxat sense cobrar.

Després del sopar, quedaven a taula, com sempre, les restes d’un sopar llarg: gots mig buits, cafès freds, converses encreuades. L’àvia parlava del seu metge, la tieta comentava una sèrie de Netflix que ningú havia vist i el pare d’en Quirze reia massa fort, com sempre que havia begut més del compte.

—Bueno —va dir en Quirze, amb aquella veu que volia sonar neutra—, me’n vaig que he d’agafar el tren.

L’àvia va aixecar-se lentament per fer-li una abraçada. Sempre l’olorava massa, com si volgués retenir-lo amb el nas. El pare li va donar un copet a l’esquena.

—Digues-li a la teva mare que aquesta setmana li toca portar-te ella, eh?

Quirze va assentir. Sabia que no seria així. Sabia que la mare tampoc volia parlar amb el pare.

Va trigar en poder sortir del restaurant, com sempre que hi ha tants comiats. La nit era humida. Va ficar-se les mans a les butxaques i va començar a caminar carrer avall, rumb a l’estació de metro més propera. Tenia uns deu minuts a peu. El mag ja feia estona que havia desaparegut. El 7 de trèvols, per algun motiu, seguia a la seva butxaca del pantaló.

Aquella mena de xafogor estranya de finals d’agost, quan les rajoles del carrer llueixen com si les haguessin fregat. En Quirze caminava amb pas tranquil, encara amb la sensació estranya del truc de màgia. Era impossible que la carta hagués acabat dins la seva sabata. S’ho havia preguntat almenys cinc vegades durant el trajecte. I sempre acabava amb la mateixa conclusió: el mag era molt bo.

Va passar per davant d’un aparador de sabateria tancada. Els llums estaven apagats, però un focus de carrer s’hi reflectia. Alguna cosa al vidre va fer-lo frenar. Hi havia un pòster vell, girat de manera estranya, anunciat com “art de carrer”. Al centre, una baralla de cartes mal dibuixada. Una destacava: el 7 de trèvols. No hi va donar massa importància més enllà d’una casualitat. Va seguir caminant pel carrer Rogent, creuant cap a l’estació de Navas de la L1, la vermella. El mòbil li vibrava: un missatge de la mare.

On ets? Arribaràs molt tard? Què tal?

Ell va respondre.

15 min. Estic a prop. El sopar bé. El pare com sempre.

Va guardar el mòbil i va posar-se els auriculars. La cançó que va sonar era una de les seves preferides, del grup Milhomes. Coneixia la lletra de memòria, l’havia cantada mil vegades al seu cap. Però un vers el va fer frenar:

“Set de trèvols marcat amb sang,

qui l’escull no torna mai…”

Va aturar-se en sec. “Rebobina”, va pensar. Aquella frase no hi era. N’estava segur. Allò era nou. Totalment nou. Va mirar el mòbil: era la versió original, l’àlbum de sempre. Però, la lletra havia canviat?

Va notar la butxaca de la samarreta, ubicada a l’altura del pit, més tibant. Va posar-hi la mà. La carta.

El 7 de trèvols signat. No podia ser.

—No… jo l’he deixada al pantaló…

Va treure-la i la va mirar fixament. Era la seva lletra. Encara tacada i arrugada. Tenia un pes estrany, com si no fos només cartró. Com si tingués… densitat.

Sense pensar-ho massa, va mirar al voltant i, de manera rabiosa, va estripar la carta en mil bocins. Va respirar fort. Va mirar els trossos caure a terra. I va caminar. Rumb al metro.

Quedaven menys de dos minuts per arribar a la boca del metro de la parada de Navas. La ciutat, malgrat ser agost, era viva. Alguns turistes voltaven, dues persones discutien en un balcó. Va passar per davant d’un quiosc tancat, amb la persiana abaixada. Al mig, hi havia una única pintada: un set de trèvols gegant, fet amb traços desiguals i irregulars, com si algú l’hagués dibuixat de pressa amb un esprai gairebé buit. Malgrat el traç maldestre, la figura era reconeixible, i els trèvols negres semblaven mirar-lo des del metall fred. Li va semblar que l’observaven, i un calfred li va recórrer l’esquena.

No pot ser, va pensar. Coincidències. El cervell juga males passades. Estava nerviós, només això. Començava a ser una nit llarga.

Va arribar a la boca del metro. La L1, direcció Hospital de Bellvitge. Va baixar els primers graons. Gairebé no hi havia ningú. Va treure la T-casual. La màquina va fer el so habitual. El lector va mostrar:

“Títol vàlid. Queden 7 viatges.”

En Quirze es va quedar glaçat. La targeta n’havia de tenir 3. Havia fet diversos viatges durant aquella setmana. Ho sabia. El 7… un altre cop.

Va mirar al voltant. Ningú semblava fixar-se en ell. Una parella de turistes que no trobaven la sortida, un senyor gran assegut a un banc. Va respirar a fons i va baixar les escales.

Al passar pel passadís ple de cartells publicitaris, va veure un anunci gran, vertical. Fons fosc, lletres verdes. Teatre Nacional de Catalunya. Un espectacle nou: “El Trèvol”. En cartell tot el mes.

Va girar-se, buscant algun sentit. Una dona gran pujava per l’altra banda.

—Perdoni… em pot dir què hi posa aquí? —va preguntar, assenyalant el cartell.

—A on, jove?

—Aquí. A l’anunci.

La dona el va mirar, estranyada.

—Que vagis a veure El Trèvol al TNC… Per què? No t’agrada el teatre?

—Res… res, gràcies.

Va seguir caminant. El cap li rodava. Tot això no era normal. No podia ser casualitat. El cor li bategava massa fort, els palmells suats. Es va mirar la butxaca, ja buida, però sentia la carta dins el cos, com una fiblada al centre del pit.

L’andana de Navas era pràcticament buida. El rètol lluminós indicava:

“Pròxim tren: 5 minuts.”

Es va asseure al banc metàl·lic, el cap entre les mans. Les rajoles de l’andana eren brillants, la llum blanca, artificial. Massa blanca. Tot sonava llunyà, com si fos dins d’un túnel. Literalment.

El seu cervell bullia. El 7 de trèvols, la carta, la cançó, la pintada, el bitllet, el cartell. Era impossible que fos casualitat. Impossible. Però si no ho era… què era?

Una corrent d’aire lleu va recórrer l’estació. No venia del túnel. Venia de dalt. Del carrer.

I llavors va sonar. Un aletatge, com d’ocell. De les escales.

En Quirze es va girar lentament.

Un objecte va caure a terra, rebotant lleuger, i es va aturar prop del seu peu. Va mirar la seva Nike. L’objecte havia quedat just al costat. Era una carta. Es va ajupir. Amb les mans tremoloses, va donar-li la volta.

Era un 7 de trèvols.

El mateix.

La seva firma.

El seu nom.

Va aixecar-se, espantat, però abans que pogués reaccionar… va començar a caure’n un altre. I un altre. I un altre.

Un eixam de cartes va baixar per les escales, com empeses per un vent furiós i invisible. Voraç. Inaturable. Volaven, el colpejaven a la cara, als braços, a les cames.

—No…! —va cridar, mentre es protegia amb els braços.

Les cartes no paraven. L’ofegaven, el colpejaven com si fossin rocs de paper endurit.

Amb una força sorprenent, el van empènyer.

En Quirze va caure enrere, contra la via.

En el precís moment en què el metro entrava a l’estació.

La seva última visió va ser una carta, suspesa a l’aire just davant seu, amb una taca fosca al centre i la seva signatura ja desdibuixada pel temps.

La carta guanyadora era el 7 de trèvols.

I el perdedor, era ell.