La ploma negra

I. El poble del vent

El poble era petit i ventós, construït sobre un penya-segat que mirava el mar com si esperés caure-hi. Les teulades sempre estaven cobertes de sal, i les portes, deformades per la humitat, grinyolaven com si protestessin.

Allà vivien el Corb i la Garsa. Ningú sabia si eren germans, amics o enemics antics, però sempre apareixien junts a les mateixes hores, com si compartissin un rellotge invisible.

El Corb vestia de negre, amb ulls petits i lluents com llavors de colza. La Garsa, en canvi, duia vestits foscos com la nit amb ribet blanc cosit al marge, i els cabells tan llargs que semblaven plomes mullades.

II. Les llengües afilades

El Corb parlava poc, però quan ho feia, sempre era per assenyalar el defecte d’algú altre. Li agradava murmurar a cau d’orella, com si lliurés notícies importants, però eren sempre verí disfressat de veritat.

La Garsa, en canvi, somreia quan atacava. No feia comentaris directes: plantava insinuacions com llavors i deixava que creixessin dins la ment dels altres.

Al poble, tothom sabia que tots dos havien fet coses fosques. Ningú en parlava obertament, però les ombres eren allà. La paradoxa era que el Corb acusava la Garsa d’enganyar i mentir, i la Garsa acusava el Corb de traïció i cobdícia.

El vell pelicà del molí va ser qui ho va dir clar un vespre, escopint a terra:

—El corb li diu negra a la garsa. I tots dos tenen raó.

III. El pacte que ningú va veure

Una tempesta d’hivern va trencar el sostre de la vella església. Diuen que, aquella nit, el Corb i la Garsa es van trobar allà dins. Ningú sap què van parlar, però al matí següent, els dos semblaven més units que mai. Caminaven junts pel mercat, compraven el mateix menjar, i fins i tot reien.

Els ocells del poble ho trobaven estrany. Semblava com si haguessin decidit unir forces, però als ulls se’ls veia una llum inquietant, com si cada rialla fos una prova que un estava guanyant una partida secreta contra l’altre.

IV. La desaparició de la gavina del port

Va passar tres setmanes després. La gavina del port, la que venia peix i cantava cançons antigues, no va aparèixer al mercat. Van trobar el seu cistell flotant a l’aigua, i dins, una sola ploma negra.

El Corb va dir que havia vist la Garsa discutint amb ella dies abans.

La Garsa, amb un somriure gelat, va contestar que el Corb havia estat al moll aquella mateixa nit, i que se’l veia nerviós.

Els veïns no sabien qui creure. L’única certesa era que un d’ells mentia… o potser tots dos.

V. Els somnis de la gent

A partir d’aquell incident, el poble va començar a tenir malsons.

Alguns somiaven que caminaven per un camp ple de plomes caigudes, però que cada ploma es girava per mostrar un ull que els seguia.

Altres somiaven amb un corb gegant que els picotejava el pit per treure’ls el cor, mentre una garsa mirava i reia, amb les potes plenes de sang.

Cada vegada que algú explicava el seu malson, el Corb i la Garsa s’intercanviaven una mirada que ningú sabia interpretar: era complicitat o advertència?

VI. El judici sense jutge

Un vespre, els ocells es van reunir a la plaça. Feia massa temps que la por flotava sobre les cases, i algú havia de respondre.

El Corb va assenyalar la Garsa:

—Ella és l’arrel de tot. S’ha disfressat de víctima, però és la que ens enverina a tots.

La Garsa va somriure, sense por:

—Ell sempre ha volgut que mireu cap a mi, perquè no veieu les seves plomes tacades.

El silenci va pesar com plom. Ningú va saber qui deia la veritat.

Al final, algú, des del fons, va cridar:

—El corb li diu negra a la garsa!

La sentència tornava a sortir de bec del vell Pelicà.

VII. Epíleg: les dues ombres

L’endemà, el Corb i la Garsa havien desaparegut. Les cases estaven tancades, els carrers buits, i al centre de la plaça hi havia només dues plomes: una negra com el carbó, l’altra negra amb puntes blanques.

El poble no en va parlar mai més, però les mares advertien a les cries que no s’acostessin al penya-segat a la nit: alguns deien haver vist dues ombres volant molt a prop de la lluna, perseguint-se i rient, com si la seva guerra mai s’acabés.