Supermercat

Aquella jove només volia sortir del supermercat. La llum blanca dels fluorescents li cremava els ulls, i cada passa era com travessar una boira freda que li gelava a la pell.

La caixera li va somriure, però el somriure era rígid, com si s’adrecés a algú altre. La veu va sonar clara:

—Fora fa un bon dia, oi?

La jove va voler contestar, però la caixera ja girava el cap, dirigint-se a una clienta que carregava refrescos. Tot i així, la frase li va quedar gravada, com si fos per a ella.

Va seguir caminant amb els dits glaçats, el fred li pujava pels braços com si tingués gel dins les venes. Al fons, hi havia una paret blanca i llisa. No hi havia cap porta. Tot i així, quan va tocar la superfície, la fredor del material li va pujar per la mà fins al colze, com una punyalada. Va retrocedir, i de sobte, a uns metres més enllà, va aparèixer una porta automàtica, com si sempre hagués estat allà.

Just abans d’arribar-hi, les figures de dos policies uniformats van creuar la porta i van desaparèixer. Quan ella va arribar, la porta no s’obria, com si mai hagués funcionat.

De sobte, la megafonia va grinyolar, interrompent el discret fil musical, com si algú hagués premut un botó amb desgana. La veu era plana, sense emoció:

—Els recordem que el passadís número nou romandrà clausurat indefinidament. Lamentem les molèsties.

El missatge es va repetir, més lent encara, i després va tornar el fil musical. La jove es va aturar. Va dirigir-se per curiositat al passadís número nou, on el fred semblava més intens.

Allà, un parell de carretons de la compra barraven el pas. Ella s’hi va apropar i va provar d’empènyer-ne un. El pes d’aquell carretó li va semblar sobrenatural, molt més que cap altre carretó que hagués tocat mai. Va desistir i va provar a emputxar l’altre: tan o més pesat, com si estigués ancorat al terra. Va reunir totes les seves forces i finalment el va fer moure uns centímetres. En aquell instant una descàrrega li va recórrer els dits, sacsejant-li el cor.

Quan va aconseguir apartar prou els carretons, es va endinsar al passadís. Avançava a poc a poc, mirant a banda i banda. Res no semblava fora de lloc: només prestatges infinits, productes perfectament alineats.

De sobte, al terra, una taca fosca va interrompre la monotonia. Es va aturar, amb la sensació d’haver trobat una resposta. Però no era més que una marca apagada, com si algú hagués vessat alguna cosa i encara no l’haguessin netejat. Res extraordinari.

La seva curiositat es va esvair tan ràpid com havia aparegut. Es va girar i va reprendre el camí pels passadissos interminables.

El fred era cada vegada més intens. Sentia que les cames li pesaven i els dits se li adormien.

Els passadissos eren un laberint, i buscava qualsevol signe d’una sortida: un marc, un pom, una esquerda en la pintura. A la secció de productes de neteja, un dependent col·locava pots de detergent. Sense girar-se cap a ella, va dir en veu alta:

—Sí, és per aquí.

Parlava amb un client que observava els lleixius, però la jove va creure en aquell gest i es va endinsar en el passadís llarg i estret que havia assenyalat.

No sabia què pensar. Durant un instant va creure que tot era una broma, una mena de representació absurda. Però ningú no reia, ningú no feia ni el més petit gest per indicar-li que formava part d’un joc. Va mirar al seu voltant, buscant algun senyal que la confirmés, alguna mirada que la sostingués. Res. Tothom seguia amb la mateixa naturalitat aclaparadora: bosses que s’omplien, rialles compartides, converses trivials. Ella, en canvi, només sentia un fred creixent dins el pit, una sensació estranya, gèlida i irreal.

La llum dels fluorescents vacil·lava, fent pampallugues. Caminava i caminava, però el passadissos no s’acabaven mai.

El fred li va rosegar els ossos. Va abraçar-se a si mateixa i de sobte es va obrir un passadís lateral, on el soroll dels frigorífics ressonava com un batec metàl·lic. Va canviar de direcció, i va seguir caminant, fins que en un racó va veure una porta mig oberta.

Dins només hi havia foscor. Va tancar els ulls i va respirar. Quan els va obrir, la porta havia desaparegut. Només quedaven prestatges i més prestatges.

Cada cop el fred era cada més intens. Va avançar fins a la secció de la vaixella, buscant un punt de referència. Allà, una fila de gots i gerres lluïa sota els fluorescents. Va estendre la mà cap a una gerra de vidre. La gerra va vacil·lar i, amb un moviment lleu, es va desplomar contra el terra.

El soroll del vidre esclafant-se va ressonar com un crit. Un treballador va córrer des del fons.

—Ja t’ho deia que això no aguantaria!

—va exclamar, mirant al seu company.

Cap dels dos la va veure. Va seguir endavant, en silenci. Al seu voltant, els clients reien, preguntaven preus, demanaven bosses. Però mai a ella. Les mirades la traspassaven.

—Perdona, tens l’hora?

—va gosar dir a una dona que mirava el mòbil.

La dona va riure, però no a ella, sino al seu marit:

—Encara tenim temps per arribar al cinema.

I van marxar direcció a la caixa.

El fred va baixar-li per l’esquena fins als peus.

Va decidir endinsar-se encara més. Un passadís conduïa a una porta metàl·lica amb un cartell mig esborrat que deia “Només personal”. Va empènyer, i per sorpresa seva, es va obrir. Darrere hi havia un magatzem mal il·luminat, amb caixes apilades i una bombeta que grinyolava a cada balanceig.

A dins, dos homes parlaven amb veu baixa, i que no semblaven haver notat la seva presència. Un d’ells tenia la pell lluent de suor; l’altre fumava nerviós a tocar d’una finestra.

—La policia ja ha marxat, creus que ens n’hem sortit?

—Sembla que sí. Però ens hem de desfer del cos, no pot quedar-se moltes hores al congelador del magatzem.

Tot va encaixar com peces d’un trencaclosques cruel: el fred que no la deixava mai, les mirades que la travessaven, els passadissos que no duien enlloc, el vidre que no podia agafar.