Telèfon

En Pau va notar la trucada per primera vegada una nit qualsevol, un dimarts sense cap tret distintiu. Ja s’havia posat el pijama i estava estirat al sofà, deixant passar vídeos que no li interessaven gaire, quan el mòbil va vibrar amb aquell so curt i metàl·lic reservat als números desconeguts.

Va mirar l’hora: 0:13.

No li va donar importància. Va pensar en un robot comercial, una trucada equivocada, alguna errada automàtica. Va prémer “declina” i va tornar a la pantalla. Al cap de pocs segons ja ho havia oblidat.

L’endemà, a la mateixa hora exacta, el mòbil va vibrar de nou.

0:13. El mateix número.

En Pau va arrufar el nas, molest més per la interrupció que per la trucada en si. Va deixar que sonés fins que es va tallar sola. Feia fred, eren les primeres setmanes d’hivern, i tot li feia mandra: contestar, aixecar-se, fins i tot pensar-hi massa.

La tercera nit, però, ja no va poder fingir que era casualitat.

Estava mirant la pantalla quan va començar a vibrar. Va respondre. Va observar com el comptador avançava, segon a segon, amb una atenció que no havia buscat. Just quan havien transcorregut tretze segons, la trucada es va tallar de cop, amb un to agut i sec, estrident, que no s’assemblava gens al so habitual de finalització.

En Pau va entrar al registre. Tres trucades. Totes a les 0:13. El número no corresponia a cap prefix que reconegués.

Va bloquejar-lo i se’n va anar a dormir amb una lleu incomoditat enganxada al pit.

La nit següent, el mòbil va vibrar igualment.

Número desconegut.

El cansament es va transformar en irritació. Va contestar només per tallar-ho d’arrel i es va portar el telèfon a l’orella.

Silenci.

No un silenci net, sinó un silenci carregat, dens, com si l’aire estigués brut. S’hi distingia un frec gairebé imperceptible, una irregularitat de fons que podia ser respiració… o electricitat… o un espai immens ressonant.

Va aguantar uns segons. A la pantalla, el comptador avançava.

07… 08…

El soroll no canviava, però tenia la sensació inquietant que s’apropava, com si alguna cosa avancés dins aquell silenci.

Al segon tretze, la trucada es va tallar amb el mateix xiulet metàl·lic.

Va deixar el mòbil a la tauleta i va romandre quiet, mirant el sostre, intentant no pensar en res concret.

L’endemà ho va revisar tot: configuracions, aplicacions, registres. No hi havia res fora de lloc.

La cinquena nit, sense adonar-se’n, estava esperant.

Va mirar el rellotge del televisor: 0:12. Els segons avançaven amb una lentitud antinatural. Quan el mòbil va vibrar, va sentir una fiblada d’angoixa que li va recórrer l’esquena.

Va contestar immediatament.

El silenci brut hi era. El frec. Però aquella vegada s’hi afegia un ritme, com un moviment repetit. I llavors, gairebé imperceptible, un cop sec. Com si algú colpegés una superfície llunyana.

La trucada es va tallar al segon tretze.

Aquella nit va encendre tots els llums de l’apartament. L’espai, sempre ordenat fins a l’obsessió, no li va oferir cap refugi. Tremolava, i això el va inquietar més que la trucada mateixa.

A partir d’aleshores, va decidir preparar-se. Va instal·lar una aplicació per gravar automàticament les trucades entrants. No perquè pensés fer res heroic, sinó perquè necessitava proves, alguna cosa tangible.

La nit següent, amb la llum apagada i el mòbil a la mà, el cor li bategava massa ràpid.

0:13.

Va contestar. El silenci. El frec. I llavors, cap al segon dotze, una variació mínima, com si alguna cosa s’apropés al micròfon.

—…Pau…

La veu era esmicolada, aguda, gairebé irrecognoscible, però inconfusiblement humana.

El xiulet final va tallar la trucada.

Va escoltar la gravació diverses vegades. La veu hi era. Sempre al mateix punt.

L’endemà va quedar amb en Jordi.

Al bar de sempre, envoltats de llums càlides i soroll de tasses, en Pau li va passar els auriculars sense dir res. En Jordi va escoltar en silenci, immòbil.

—Això no és una trucada normal —va dir finalment—. Sembla… fora de lloc.

Aquella mateixa nit, amb un programa que en Jordi li va instal·lar a correcuita, van intentar rastrejar l’origen.

A les 0:13, mentre el silenci brut tornava a omplir l’habitació, una coordenada va aparèixer a la pantalla.

La coordenada no marcava cap torre, ni cap punt proper del mapa. Marcava una adreça que ja no recordava, la casa on van crèixer.

En Pau va activar el mans lliures i va deixar el telèfon sobre el llit.

—Pau… estic a prop… molt a prop…

El tall metàl·lic va esclatar.

Va pensar en la seva germana. En la casa de la infància. En l’escala que no podia baixar mai.

Va conduir fins allà sense pensar-ho gaire.

La casa estava abandonada. La porta, mig oberta. En Pau va baixar del cotxe i es va quedar uns segons immòbil. L’aire feia olor de terra humida i fusta podrida. Va empènyer la porta.

A dins, el telèfon fix sonava.

El timbre metàl·lic omplia la casa buida amb una insistència. Rebotava per les parets com si busqués algú que feia anys que no hi era. En Pau va avançar lentament pel menjador.

El telèfon penjava a la paret, cobert de pols. No tenia cable. El forat a la paret era buit.

Tot i així, seguia sonant.

Va despenjar.

El timbre es va tallar de cop, i el silenci brut es va escampar per tota la casa. No venia només de l’auricular. S’estenia per l’aire, pel terra, pel sostre. Era un silenci dens, amb una textura estranya, com si estigués ple de moviment contingut.

A l’altre costat, alguna cosa va començar a comptar.

—1…

La veu era baixa, aguda, sense intenció aparent.

—2…

Un frec llunyà va ressonar a la casa, com si alguna cosa s’arrossegués molt a poc a poc.

—3…

En Pau va notar el fred a la pell. L’aire semblava més espès.

—4…

Un cop sec va sonar a algun lloc sota els seus peus.

—5…

La respiració va aparèixer, fonda, profunda, massa regular per ser humana.

—6…

Les parets van cruixir lleument, com si la casa es mogués.

—7…

Va girar el cap sense voler. Al fons del passadís, la porta del soterrani era oberta.

—8…

La foscor que baixava per l’escala no reflectia cap llum. Era compacta, opaca.

—9…

Una olor va pujar des del soterrani. Humitat, ferro, alguna cosa estancada.

—10…

La veu va canviar lleugerament de to. No més alta. Més propera.

—11…

El seu nom va ressonar a la casa amb una familiaritat dolorosa. No era exactament la veu de la seva germana, però s’hi assemblava massa.

—12…

El silenci es va tensar, expectant.

—13…

El xiulet metàl·lic va esclatar amb la mateixa violència de sempre. L’auricular va quedar mut.

Però el silenci no va marxar.

—Pau! Sóc aquí!

Del fons del passadís va arribar el seu nom, clar i massa proper, com si algú l’hagués pronunciat molt a prop de l’orella.

En Pau va deixar caure el telèfon a terra. No va mirar enrere. Va avançar cap al passadís sense pensar-hi gaire. Cada pas el feia sentir més petit.

Davant seu, l’escala del soterrani l’esperava.

No va sentir cap veu que li digués que baixés. No va caldre. La invitació ja estava feta.

Va posar el peu al primer esglaó.

La foscor el va envoltar immediatament, com si l’espai s’hagués tancat darrere seu. L’aire era fred i humit. Va tocar la paret, que li va raspallar els dits amb una textura aspra.

Va continuar baixant.

Cada pas el separava més de la casa tal com la recordava. El soroll del món de dalt va desaparèixer del tot. Només quedava aquella presència, immòbil però atenta.

Quan va arribar a baix, no hi havia cap llum. Ni cap forma clara.

Només una proximitat íntima, inquietant.

Alguna cosa era allà amb ell.

No tenia cos definit, però ocupava l’espai. Coneixia el seu nom. Coneixia records que ningú més havia sentit mai. Una olor concreta. Una paraula mal pronunciada. Un detall que la seva germana solia repetir.

—Pau…

La veu era perfecta ara. Massa perfecta.

En Pau va entendre, amb una claredat terrible, que allò no era ella.

I aquella nit, a les 0:13, el telèfon va deixar de sonar per sempre.