Bosc

El sol començava a perdre’s darrere dels cims de Collserola, i les ombres dels arbres s’allargaven sobre la cabanya de fusta que la dona havia construït feia anys, mig amagada entre les arrels i el sotabosc. Les flors seques penjaven del sostre, i pots i ampolles plenes de pols d’herbes i líquids verdosos omplien les prestatgeries. L’aire olorava a romaní i a terra mullada, i un petit foc crepitava dins l’argila de l’olla on la dona pèl-roja preparava el seu ungüent, remenant amb cura. Coneixia cada planta del bosc, cada camí i racó; sabia els perills que s’hi amagaven quan la llum es fonia.

—No vull que vinguis al bosc! —va cridar la dona, sense girar-se.

—Perquèee? —va replicar la nena, amb els ulls grans i plens de curiositat.

—És perillós! Els arbres només són bonics de dia, nena —va dir ella, amb la veu greu i un tremolor de por que no volia que la petita veiés.

La nena va assentir, aparentment obedient, però els seus peus ja s’havien mogut sense permís. Quan la dona va sortir a la recerca d’herbes curatives, la petita la seguia silenciosa, amagada darrere dels troncs, passant per entre branques i fulles humides. Cada pas era precís, cada soroll controlat, perquè no volia que la dona s’adonés de la seva presència. La llum de la lluna plena transformava les ombres en figures que semblaven observar-la, i un fred lleu li va travessar l’espinada, però la curiositat era més forta que la por.

Un tros de fulla humida li va fer relliscar el peu. Va caure, trencant una branca seca amb un cruixit que va semblar un crit. El cop la va fer plorar, dolorida i espantada, i el seu plor es va perdre en la quietud del bosc.

La dona va alçar el cap, amb els ulls oberts d’alarma, quan va sentir aquell cruixit i el plor de la nena.

Abans que pogués reaccionar, un arbre proper es va alçar lentament de les seves arrels, amb branques que es corbaven com braços i es movien amb una intenció pròpia. Amb un moviment sobtat i violent, va agafar la nena per la cama, alçant-la fins a una altura impossible. El crit de la nena es va perdre en un silenci sobrenatural, mentre l’arbre l’engolia sense pietat.

—No! —va cridar la dona, corrent cap a ella, colpejant el tronc amb totes les seves forces. Però les branques van respondre colpejant-la amb una força que la va fer volar enrere, estavellant-la contra el terra.

El bosc va despertar de cop. Branques que abans semblaven immòbils es van estirar cap a la dona, arrels que es retorçaven com serps intentant atrapar-la, fulles que xiuxiuejaven noms i plors impossibles. El soroll dels cops de la dona i els plors de la petita havien despertat altres arbres, i tot Collserola semblava murmurar amb vida pròpia.

El terreny, que la dona coneixia tan bé, es tornava un laberint hostil. Cada arbre semblava girar lleugerament, cada camí es transformava. Arrels que havien estat simples trossos de fusta ara es feien trampes. Branques es corbaven com si sabessin on ella corria. El plor de la nena encara ressonava dins del seu cor, alimentant una desesperació que la feia córrer més ràpid, sense res a què agafar-se excepte la seva pròpia experiència i instint.

El bosc no era només un lloc; era un enemic viu, observant, anticipant cada moviment. I allà, entre les ombres i la foscor creixent, la dona sabia que la nena havia desaparegut per sempre, engolida per l’ésser que s’amagava darrere del que durant el dia semblaven arbres innocents.