Mallrugall

Em dic Jep, i aquest any, amb disset anys acabats de fer, em toca per primer cop participar en la Batuda del Llac Foscombra. He vist com partia l’expedició cada any des que tinc memòria, des del mirador del turó o rere les faldilles de la mare, però mai no havia tingut l’obligació d’agafar un arpó i baixar cap a la vora boirosa on l’aigua sempre sembla més fosca del que hauria de ser.

El Llac Foscombra separa tres pobles vells i empedrats: Les Pletes, Argelust i Sancoloma de l’Auba. Tots tres comparteixen la mateixa por ancestral: el Mallrugall, el monstre marí de quatre ulls com braçals de foc, orelles llargues com fulles d’alguer, i un cos sinuós que es pot enroscar tres voltes al campanar d’Argelust. Ningú sap d’on va sortir. Alguns diuen que va aparèixer després d’un terratrèmol fa més de mil anys. Altres asseguren que el va invocar una dona d’aigua que vivia a la illa petita que ara està submergida al centre del llac.

El que sí que sabem tots és que devora gent, i no pas de manera simbòlica. Els primers casos eren pescadors desapareguts, després turistes. Gent que venia a banyar-se, a fer caiac, a fer fotos a les aigües verdes i quietes. I un dia, pam: ni caiac, ni càmera, ni rastre. Només una taca d’escuma i un reflex que s’escolava entre les algues.

Des d’aleshores, cada any, el primer diumenge després del solstici d’estiu, organitzem la Batuda. És un ritual gairebé religiós. S’ha assumit que hi pot haver baixes, però cal fer-ho. Si no, el Mallrugall es fa massa valent. El meu tiet Bernat hi va perdre una cama. El fill de la botiguera de Les Pletes, la vida, i això només els últims cinc anys.

Hi va haver un any, diuen els vells, que el van aconseguir abatre. Fa més de cinquanta anys. Amb dinamita, xarxes i sang de conill per atreure’l. La bèstia va quedar flotant a la superfície, l’aigua bullint al seu voltant, i durant gairebé una dècada va desaparèixer. Fins i tot s’hi van fer excursions escolars. Jo no havia ni nascut. Però una nit, fa uns vint-i-cinc anys, va tornar. Una turista alemanya va ser la primera. Després, tot va seguir com abans. O pitjor.

Ara, el llac torna a bategar amb aquell silenci tens que tots coneixem. Els pescadors no hi entren. Els hostes dels hotels marxen abans d’hora. I avui, em toca a mi, per primera vegada, agafar l’arpó ritual, posar-me la cuirassa de pell de serp que em va donar el padrí, i baixar, amb el cor a la gola, cap a l’embarcador d’Argelust.

Els homes grans van davant, però els joves com jo, som els que acabem entrant a l’aigua. I mentre ens preparem, un dels avis diu, com sempre:
—Avui no anem a matar un monstre. Anem a recordar-li que encara som aquí.
I jo, amb les mans tremoloses, intento creure’m que això és suficient.

Però el més fotut de tot no és el monstre, ni l’aigua freda, ni el perill real de no tornar. El pitjor és que fora dels nostres pobles, ningú no ens creu. A la capital se’n riuen, i quan alguna televisió ha vingut a fer reportatges, ens han deixat com a supersticiosos, com si el Mallrugall fos només una llegenda de muntanya, un conte per espantar criatures. Ens diuen que les desaparicions són accidents, que els turistes s’ofeguen, que els pescadors es perden. Que som massa tancats, massa antics. Que ens ho inventem per no mirar endavant.

Però nosaltres sabem la veritat. Nosaltres hem vist els ulls grocs que brillen entre les algues. Hem sentit aquell remor profund, com si el llac tingués una gola que respira. Hem vist les barques buides i les sabates solitàries a la riba. No és un mite. És una rutina de mort que el món ha volgut oblidar perquè no surt als mapes ni als titulars.
I per això hi anem. Cada any. No per vèncer el monstre, perquè potser no es pot vèncer, sinó per plantar-li cara. Per recordar-li que som un digne enemic. Perquè algú ho ha de fer. I avui, aquest algú soc jo.

La llum de la lluna comença a trencar la boira quan empenyem les barques cap a l’aigua quieta. El llac sembla més mut que mai, com si aguantés la respiració. Som quatre barques, tres homes a cada una, amb els ganivets rituals, arpons rovellats, xarxes ben tensades i tot el coratge que es pot fingir quan saps que no hi ha marxa enrere.

El primer grup, avança uns metres per davant. Ells obren la línia, amb sang de conill i vísceres d’ovella escampades per atraure el Mallrugall. El ritual es repeteix com un mantra: “No fer soroll fins sentir-lo, no mirar enrere, no deixar-se endur pel pànic.” Ho hem repetit mil vegades.
Però aquest any, les precaucions fallen.

Passa en un instant. Un remolí violent, com si el llac s’esfondrés cap a dins. Una ventada d’aigua aixeca la barca del davant un pam de l’aigua i la gira com si fos de cartró. Sentim un crit tallat en sec i després res. Només l’esquitx i el glop-glop de l’aigua tornant a empassar-se el silenci.
—El primer grup ha caigut! —crida algú darrere meu, però no sabem ni qui ho ha dit.
Tres homes. El vell Rafel, l’Esteve d’Argelust i el Pauet de Les Pletes. Es fonen. Sense temps ni de cridar per ajuda. La barca queda surant, buida, amb una sola bota clavada al bancal.

Alguns dubten, ho noto. El rem vacil·la, la mà tremola. Però sabem què passa quan ens aturem: el Mallrugall agafa confiança. I no podem permetre-li això. Si ens fa por, guanya ell.
—Apretem-lo! —crida el meu oncle Ferran, i jo el segueixo amb la gola seca. Les tres barques comencen a tancar el cercle. Llencem les xarxes impregnades amb essències àcides, batem l’aigua amb pals lluminosos, fem sonar les canyes metàl·liques per sota l’aigua, com ens han ensenyat. No per espantar-lo, sinó per fer-lo sortir, per forçar-lo a mostrar-se.
—Ha de sagnar! —diu algú amb ràbia. I sí, hem perdut tres homes, però no podem retrocedir. No aquest cop. No podem permetre que desaparegui un altre any sense fer-li mal. Sense recordar-li que aquí encara lluitem. Que aquí, encara hi ha poble.

L’aigua vibra. No com una onada o un remolí, no… vibra com si alguna cosa gegant estigués pujant des del fons, empenyent el llac des de dins, fent-lo bategar com un cor malalt. Les canyes metàl·liques comencen a tremolar a les nostres mans. El silenci es trenca. No hi ha crits, no encara. Només aquella pressió invisible que ens tapa les orelles. I llavors surt.
Surt.

El Mallrugall trenca la superfície com una explosió negra i verda. El seu cos, cobert de plaques escamoses i molsa podrida, brilla amb una lluentor humida. Els quatre ulls, dos a cada costat del crani allargat, s’obren de cop, com finestres al mateix infern. Em mira. Em mira! I el cor se m’atura. Les orelles llargues li tremolen lleugerament al vent, com si escoltés alguna cosa que nosaltres no sentim. El cap és tan gran com una barca sencera.

S’abraona sobre la barca del costat, on hi ha el Tomàs i el seu germà gran, l’Otger. No tenen temps de reaccionar. Amb una sola mossegada els secciona per la meitat, com si fossin fustes seques. Les dues meitats del Tomàs volen per l’aire, deixant una traça vermella que esquitxa la meva cara. L’aigua s’omple de vísceres i fusta trencada.
La gent crida. Cau la tercera barca. Un tentacle, no sabia que en tenia, però allò sembla un tentacle o un braç ple d’aletes filoses, colpeja amb una violència brutal, i els tres que hi anaven desapareixen sota l’aigua sense fer ni un soroll. Només veiem com la superfície es taca de vermell.

Hi ha caos. Un dels homes salta per salvar-se, un altre cau dins de la xarxa que hem llençat nosaltres mateixos. Algú prega. Jo no puc moure’m. Em tremolen les mans. Miro al meu voltant, busco el meu oncle, però la boira ho cobreix tot. El monstre gira el cap. I torna a mirar-me.
Ve cap a mi.

Tot el cos em crida que fugi, que salti, que m’amagui sota l’aigua o al fons de la barca. Però no puc. El Mallrugall s’alça. Veig la seva boca negra, enorme, amb les dents com ganivets fets de gel. Fa una mena de crit gutural, com si vomités el so de totes les ànimes que s’ha menjat.
I llavors, m’ataca.
Sento l’impacte com si m’arrossegués una casa sencera. El cos se’m trenca per dins, l’aire em fuig, el dolor ho ocupa tot. Veig les seves escates davant dels meus ulls, sento la seva respiració pudent sobre la cara, i sé que és el final.

Tot es fa fosc.
Res. No hi ha res.