Pingüí

El maleït pingüí

El maleït pingüí, un altre cop aquell pingüí. Estava allà. Amb mi. Amb ella.

No podia ser. Havia conegut aquella noia el dia anterior a la Festa Major de Sant Celoni, m’havia caigut molt bé, havíem congeniat. Sopàvem junts l’endemà, i aquell pingüí del dimoni no estava convidat a la festa. Ara feia mesos que no el veia, potser un any.

Havíem tingut un sopar força bo, al centre del poble. L’havia acompanyat a casa i em va demanar si volia passar, jo vaig accedir i ja érem dins quan en una cantonada els meus ulls hi van trobar aquell pingüí. Era petit, mig metre o poc més, bec taronja… un pingüí, com tots els altres.

Quan apareixia tot anava malament, tot es torçava, el caos dominava el meu món. Mai he sabut ben bé el que era, un ésser fantàstic? Un dimoni? O potser un àngel?

No va trigar, vaig preguntar a la noia alguna cosa relativa a la cantonada per comprovar que només el veia jo:
—Quin paraigües més bonic. D’on és?

Ella va dirigir la seva mirada cap allà, però no va tenir cap reacció estranya, o sobtada, la pròpia de veure un pingüí dins una casa, començava a respondre la meva pregunta quan vaig dirigir la mirada novament al paraigües… Ja no hi era.

Al girar el cap novament cap a ella, tot va canviar en un instant. Ella va caure al terra, la sang empapava la moqueta, s’ofegava en la seva pròpia sang. Aquell maleït pingüí havia tornat a fer-ho. L’havia mort. No podia fer-hi res, ja no respirava. Encara no sé què havia fet, però semblava que tenia sang al coll i li brollava per la boca un fil de sang, acompanyat dels seus últims batecs. Va caure i va morir quasi a l’instant.

Havia de marxar d’allà, no podia trucar a la policia, em dirien que el pingüí no existia, i tot i que jo no hagués fet res, m’empresonarien. No havia tocat res, així que va ser la millor de les decisions sortir corrents d’allà, sense mirar enrere. Plorant, per haver viscut allò un altre cop. Sempre a mi. Sempre igual. Aquell pingüí no volia deixar que fos feliç, mai no ho anava a ser. Tot per culpa seva. Tot. Sempre apareixia en mals moments, quan menys oportú era.

Al cap de dos dies, quan encara no m’havia llevat, a primera hora del matí, un soroll em despertava al crit de:
—Mossos d’Esquadra!

Em tornaven a detenir, altre cop, tornava al centre psiquiàtric, com quan van morir els pares, aquell company, i aquell recepcionista. Em tornarien a donar quantitats ingents de pastilles, de tots colors, tamanys, gustos i em desprendrien del meu propi jo, per convertir-me en un recipient d’òrgans i carns, sense ànima.

Allà dins, no apareixia mai aquell maleït pingüí, semblava com si no fos benvingut, com si no li fos permesa l’entrada.