La millor nit de la meva **** vida

Pim

Em desperto, el cap em dona voltes. L’aire és pesat i espès com si el temps mateix s’hagués congelat a la sala. Em vaig adormir al sofà amb una botella de rom a la mà, buida. L’estómac em crema i a la boca hi tinc un gust metàl·lic. El timbre sona, dos cops, secs, insistents. Arrufo el front, estranyat. Qui pot picar a aquesta hora? No conec ningú que vingui a aquestes hores que no dugui problemes.

Amb els peus arrossegant-se i la gola seca com paper, m’hi dirigeixo. Quan obro, dos homes em miren fixament. Ben vestits, elegants, impecables. Un d’ells duu ulleres de sol tot i la foscor. L’altre, un sobre gruixut a la mà.

—Ets en Martí Salvat? —em pregunta amb una veu sense cap accent. Assenteixo, desconfiat. L’home em fa entrega del sobre sense dir res més. Es gira, i marxen tots dos sense esperar resposta.

Obro el sobre amb els dits bruts d’alcohol i mandra. El paper és gruixut, amb relleu daurat a les vores. Fa bona olor, com a perfum car o a paper acabat d’imprimir. Llegeixo:

“Tenim l’honor de convidar el senyor Martí Salvat a la gran Festa de Retrobada de l’antiga promoció del 1995 d’estudiants de l’Institut Julià Vicens.

Avui serà una nit exclusiva, inoblidable, plena de records, música i luxe.

L’acte tindrà lloc a Vil·la Gransol, una propietat privada als afores de la ciutat, coneguda per la seva arquitectura d’època i el seu jardí laberíntic. El servei inclou còctels il·limitats, càtering de xef reconegut, i actuació musical en directe.

Dress code: Etiqueta formal. Es recomana vestit fosc i complement a l’altura de l’ocasió.

La nit començarà a les 20:30h amb una copa de benvinguda al saló de marbre, les portes es tancaran un quart d’hora després.

No cal portar res, només ganes de reviure una nit que canviarà per sempre la vostra memòria.

RSVP abans del dia 17. Aquesta invitació és personal i intransferible”.

El cor se m’accelera. Em tremolen els dits, no sé si de l’alcohol, la ressaca o una cosa més profunda. Fa dotze anys que no veig ningú d’aquella gent. Alguns, ni els recordo. Altres, preferiria no tornar-los a veure.

No puc presentar-m’hi així. Ni de conya. Em miro al mirall de l’entrada. Ulls vermells, barba de dos dies, potser més, samarreta amb una taca que no sabia si era sang o salsa. M’he d’espavilar. Em poso la jaqueta, que fa pudor a tabac ranci, i baixo al barri del costat. Conec una botiga de lloguer de vestits. Em cal un vestit negre i un corbatí. Potser fins i tot afaitar-me. Fa massa que no m’arreglo per res.

Trobo el vestit, amb la sort justa que avui hi ha devolucions. El venedor, un home gras i amable amb un ull de vidre, em mira de cap a peus i només em diu:

—Vols semblar algú que va triomfar, oi? —assenteixo— Tinc exactament el que necessites.

La curiositat em rosegava les costelles com un gos. Aquella casa… Vil·la Gransol. L'he buscat a internet. Les fotos semblen de pel·lícula: columnes blanques, una piscina amb fons de vidre, vistes al mar, una escultura de cavall negre a la porta. Aquell lloc no només és car… és grotescament milionari. I jo, mentrestant, treballo recollint animals morts a l’autopista. Així em pago el menjar, el rom barat, i la poca dignitat que encara em deixen.

El llogater em persegueix cada mes. No puc pagar-li ni la meitat de l’últim rebut. I ara, em conviden a una festa com si jo fos algú? Alguna cosa no quadra. Però el sobre no menteix. I la veu dins el meu cap em xiuxiueja que potser, només potser… aquesta nit no serà una festa qualsevol. Si no la millor nit de la meva vida.

Pam

La carta deia que seria espectacular, però no m’esperava això. Un taxi de luxe m’ha vingut a buscar a casa com si fos una celebritat. Xofer vestit de negre, cotxe negre lluent, i dins, una ampolla de cava per començar la nit. Duc prop d’una hora de camí, hem sortit de la ciutat i ens hem endinsat per carreteres estretes i sinuoses que resseguien la costa. La llum del capvespre es fon darrere els turons, i la mar, llunyana però omnipresent, brilla com un mirall trencat. El silenci només el trenca la música suau que surt del sistema de so del cotxe, una banda sonora gairebé cinematogràfica.

L’ambient canvia a mesura que ens apropem. Les cases desapareixen i donen pas al bosc mediterrani, fins que, de sobte, la carretera es converteix en un camí asfaltat recentment. Al final, entre pins i roures, apareix la casa. No, no és una casa. És una vil·la colossal; moderna, tota de vidre, pedra blanca i marbre. Sembla suspesa sobre un penya-segat, amb una vista directa al mar negre com el carbó.

Tots arribem més o menys alhora. Vestits negres, corbates perfectes, vestits llargs, lluentons. Fa més de deu anys que no ens veiem molts de nosaltres, però tothom sap qui és qui. Les mirades de reconeixement, les mitges rialles, algun comentari murmurant. Escolto una conversa entre dos vells companys de dolenteries; l’Edgar i el Santiago, i m'hi apropo.

—Martí! Com va? —em pregunta el Santiago.
—Bé, nois, bé —què els havia de dir? “Recullo animals morts a la carretera i m'adormo i em desperto alcoholitzat cada dia, vosaltres? Com anem?”— sabeu qui pot haver organitzat això?
—Ara ho parlàvem. No pot ser que sigui ell qui ho ha pagat tot, no? —deia l’Edgar.
—Qui si no?

Jo vaig interrompre, em va poder la curiositat.
—Qui? De qui parleu?
—El Xavi. Et sona l’empresa de reconeixement facial YpsilOn?
—Sí, catalana, oi?
—Era seva, la va vendre a una empresa americana per més de deu mil milions d’euros.
—Joder!

Xavier Ysern. El marginat. El raro. El silenciós del fons de la classe, que no aixecava mai la mà i que havia estat l’objectiu favorit dels més cruels. Ara era l’amfitrió. Un dels homes més rics del país amb només trenta anys, i encara més enigmàtic que abans. No se’l veu enlloc. Ens estarà esperant a dins?

A les portes, dos guardaespatlles i una hostessa elegant amb antifaç ens rebien amb una copa i una frase que feia tremolar:

—Benvinguts. Gaudiu d’una nit irrepetible.

Són tres quarts de nou tocades, s’obren les portes automàticament, amb una lentitud calculada. L’espectacle comença. L’interior és una obra d’art: llums càlides, parets que canvien de color lentament, una barra de còctels infinita i música electrònica ambiental. Tot fa olor a luxe: cuir, perfum car i la promesa d’una nit llarga. La piscina desbordant s’obre cap al mar com una passarel·la al buit. Tot sembla una pel·lícula.

La diversió ha començat ràpid. Alcohol a dojo, riures desinhibits, records que tornen amb cada brindis. Però a mesura que avança la nit, la tensió va pujant subtilment. Algunes mirades llargues entre vells coneguts. Una frase desafortunada. I en un moment, la música va baixar. A la planta superior, apareixia finalment ell.

En Xavier. Elegant, però estrany. Solitari. Amb un somriure petit i una mirada dura. I va dir, amb veu clara:

—Espero que hagueu gaudit d’aquesta nit irrepetible... Ara em toca gaudir a mi.

Tot ha quedat glaçat un moment. I després, la música torna a pujar, ara fins a un volum que fa mal als timpans.

Pum

Allò només ha estat el començament. Soc darrere la barra. Em tremolen les mans. De sobte, les hostesses elegants amb antifaç, les mateixes que ens rebien amb somriures i copes de cava, han aparegut amb metralletes penjades dels braços. Sense avisar, han començat a disparar al saló principal. El so és sec, mecànic, com una pluja d’acer. Els crits esclaten. La música continua sonant per uns segons abans que algú la talli de cop.

Veig com en Pau, en Jordi i la Clara cauen com ninots de drap. Altres companys intenten fugir, s’arrosseguen, xisclen, s’estavellen contra els finestrals. Unes cortines es tenyeixen de vermell. Hi ha sang al terra. Més del que hauria imaginat mai. Algú estossega al meu costat. Grunyeix. Una noia intenta aixecar-se però cau sobre un cos inert.

Aguanto la respiració darrere la barra. El terra llisca de tan moll com està. L’olor de metall i pólvora ho impregna tot. El cor em va a cent per hora. Els trets s’allunyen un moment perseguint a supervivents que s'escapen. Surto a gateres. La casa és un laberint.

Pujo l’escala i veig un tros de cervell enganxat a l’acer inoxidable del passadís. Cada racó és un malson. Els ulls d’algú mort m’observen des de l’ombra. Les parets de vidre reflecteixen la meva por. Al segon pis, entre una biblioteca i una sala amb miralls, trobo en Marc Soler, l’antic millor amic d’en Xavier. Té l’estómac obert com una finestra trencada i els ulls perduts. Quan em veu, fa un gest lent amb la mà.

—La pistola… al rebedor… sota la taula de marbre… l’he vista caure… no sé si té bales… corre… abans que tornin…

La veu li mor als llavis. Li tanquen els ulls. I continuo.

A la planta de dalt, un altre tret em roça l’espatlla. Esquivo una hostessa que crida el meu nom. No sé com l’endevina. Baixo saltant les escales, em tallo el genoll. Trobo la pistola. És freda i pesada. No sé disparar, però no puc no provar-ho.

A la piscina, dues dones de la neteja armades amb ganivets em barren el pas. No dubten. Tampoc jo. Els disparo. Una cau a l’instant. L’altra m’obre el braç amb un ganivet abans que la segona bala la travessi. La sang calenta m’esquitxa la cara, però no hi penso.

Corro. Em llenço a la piscina. L’aigua està tèbia i plena de cossos. Creuo, rellisco, i salto la valla de tres metres. Quan caic a l’altra banda, sento el crac al braç. Em quedo sense aire. Però no puc parar.

Corro hores. Moltes hores. Amb el braç penjant. L’aigua salada de la suor em pica les ferides. No hi ha res. Només bosc, silenci i records que no vull tenir. Ja surt el sol. A l’horitzó, com una il·lusió, un oasi al desert, veig un camió de la brossa parat a la carretera; la meva salvació, el malson ha acabat, accelero el ritme i m'hi apropo.

—Ajuda… si us plau… —xiuxiuejo.

El conductor baixa lentament. Porta un uniforme brut, ulleres de sol i… una pistola. Em mira. No diu res. Em dispara al cap.

Negre. Tot negre.

Aquella nit pensava que res em detindria. Que reneixeria. Que seria la millor nit de la meva vida. Però va ser tot el contrari, va ser el final. Va ser la darrera.