Jacint

El Jacint recordava estar dret al vell dipòsit d’aigua als afores de casa seva, on solia pujar per passar l’estona. Era un dipòsit d’uns deu metres d’alçada, ja en desús. L’endemà, es va despertar al seu llit, cosa que no entenia. Va preguntar als seus pares si l’havien portat a dormir, però van negar-ho. En Jacint va pensar que potser ho havia somiat, que no havia estat realment al dipòsit aquella nit.

Ell i els seus pares, els senyors Bonaventura, vivien en una casa victoriana molt antiga, de 1921 segons posava sobre la porta. Era una casa enorme, amb dos pisos, un bloc central i dues ales. A l’ala est dormia en Jacint, mentre que a l’ala oest hi dormien els seus pares. Al mig hi havia el menjador, la sala d’estar i la cuina. La casa, molt vella, deixava escapar sorolls estranys cada dia: cops, grinyols... tant que sovint bromejaven dient que eren esperits o lladres.

Una setmana després, els pares del Jacint li van demanar explicacions: feia set dies que no anava a l’institut. Molt enfadats, li exigien saber on havia estat totes aquelles hores. En Jacint no va saber què respondre, i finalment va dir que no li servia de res anar a l’escola, que la seva vida no tenia sentit. Els pares van decidir portar-lo a un psicòleg, a la recerca de solucions.

Aquell mateix dia, l’Armand, amic d’en Jacint des de feia temps, va anar a visitar-lo. L’Armand va preguntar-li per què no havia anat a classe aquella setmana, però aquesta vegada en Jacint va respondre amb sinceritat.
—No ho sé —va dir.
Com de costum, en Jacint i l’Armand anaven a jugar al bosc, sortint per la porta de la propietat més propera a l’ala est. Però aquell dia, mentre l’Armand parlava, en Jacint va deixar de respondre. En girar-se, no el va veure. En Jacint havia desaparegut.

Després d’estar-lo buscant pels voltants, l’Armand va anar a la casa per preguntar si algú l’havia vist. A la seva habitació, el va trobar.
Davant la fúria d’en Armand, en Jacint li va explicar el que li havia passat feia una setmana: com havia pujat al dipòsit, com havia perdut la consciència i s’havia despertat al llit l’endemà, sense cap explicació. I que, des d’aleshores, tot era estrany.
—Tinc la sensació d’haver perdut alguna cosa al dipòsit, però tot és confús. No sé que m’està passant, hòstia.
L’Armand va intentar calmar-lo:
—Tranquil, anem a veure què hi ha al dipòsit.

Amb llanternes i una corda, van anar al dipòsit acompanyats de la foscor de les tardes d’hivern. En Jacint va pujar primer, seguit per l’Armand. Des d’allà dalt, no podien veure el fons del dipòsit amb claredat. Armand es va lligar la corda al pantaló i va començar a baixar, primer uns dos metres, però no era suficient. En Jacint el va baixar més. De sobte, va enfocar amb la llanterna un cos al fons, semblava algú… era un cadàver.

En Jacint, paralitzat, va deixar anar la corda sense voler. L’Armand va caure al buit.
En xoc, en Jacint va córrer cap a casa, plorant i cridant, sense saber com explicar el que acabava de passar. Es va tancar a la seva habitació, recolzant-se a la porta, amb els ulls tancats. I llavors, va escoltar la veu de l’Armand:
—Aleshores... estem morts?