El Show de Bibot

El primer cos

La neu queia sobre el barri de les Tres Torres. No era una neu bonica, no. Era d’aquelles que no es fonen ni decoren, que només col·lapsen clavegueres, emboiren finestres i deixen el món en blanc i negre.

L'inspector Arnau Rius va aparcar el cotxe discretament, un sedan gris amb l’antena trencada i la calefacció inútil. Va sortir del vehicle i va mirar amunt. L’edifici era alt, auster, d’escala noble i silenciosa. Els veïns ja no es miraven entre ells en llocs així. Massa diners, massa distància.

El porter el va reconèixer només de veure’l:

—Setè pis. L’han trobat les dones de neteja. Solter. Vivia sol.

L'Arnau assentia. Pujava sense pressa. Ja feia anys que havia après que res canvia mentre puges l’ascensor.

El pis del setè era obert. A dins, una llum esmorteïda il·luminava un menjador congelat en el temps: mobles massissos, catifes gruixudes, cortines espesses. I, al mig, el cadàver d’un home gran, ajagut de costat, amb el barnús tacat de sang.

—Ignasi Fort —va dir una veu jove al darrere—. Setanta-tres anys. Productor de televisió, retirat. Sense antecedents. Ni denúncies. Sembla que va obrir la porta voluntàriament. No hi ha senyals de lluita.

L'Arnau es va ajupir. Va mirar les mans del cadàver. Estaven relaxades. Les ferides, en canvi, no: dotze punyalades, precisament col·locades. Algú havia matat aquell home amb una mescla de calma i ràbia.

—Això és algú que sabia el que volia fer… i per què —va murmurar.

Va fer una volta pel pis. Tot estava endreçat, massa potser. A la cuina, un sol plat net al rentaplats. Al despatx, llibres antics i un portàtil apagat. A la paperera, un fragment d’un sobre estripat:

“Ara veuràs el que costa desaparèixer”.

Va alçar el cap. Alguna cosa li començava a fer pessigolles a la memòria.

Ignasi Fort. El nom li sonava. Però no com a productor actual.

Va tornar amb els agents.

—Feia televisió infantil, oi?

—Sí —va confirmar un d’ells—. El més famós, un programa dels 2000. El Show de Bibot.

Aquell nom, Bibot, va fer vibrar una campaneta difusa en la ment de l'inspector. Potser d’haver-ho vist de petit? Potser per alguna fotografia ridícula als àlbums de la seva difunta filla?

Va mirar de nou el cos. Però ara no veia un ancià mort. Veia algú que havia estat una peça d’un món que només entenia la infància. I això el va inquietar encara més que la sang.

El record de la formiga

Una setmana després, la ciutat seguia empolsinada de blanc, les nevades eren històriques. El cas Fort omplia una part minúscula dels diaris. No hi havia detalls morbosos, ni pistes espectaculars. Només una mort estranya, amb un nom que sonava antic.

Però el segon cadàver ho va canviar tot.

Laia Molet, seixanta-vuit anys, antiga realitzadora de televisió. Va aparèixer morta al seu pis del carrer Aribau. Aquesta vegada no hi havia sang escampada: només un sol tall net al coll. Més clínic. Més silenciós.

L'Arnau va arribar-hi de matinada. La neu havia deixat pas a una pluja fina i nerviosa. Dintre el pis, els llums estaven apagats, només il·luminats per la llum blavosa dels llums d’emergència. Al replà, un agent li mostrà el que havien trobat.

—Tenim càmeres. Aquesta porta n’hi té una. Mira això.

Va projectar el vídeo sobre la tauleta. L'Arnau s’hi va apropar. A la imatge granulada, es veia la porta de la Laia. I llavors, una figura pujava les escales amb pas lent.

Alt. Amb un cos desproporcionat.

Una disfressa.

Era una mena de formiga gegantesca, vermella i grotesca. Amb ulls sortints i dues antenes que tremolaven. El cap estava torçat lleugerament cap a l’esquerra. El cos, rígid com un ninot. I el més inquietant: el gest. Caminava com un personatge que no sap que ha deixat d’existir.

—Això és… una broma? —va dir un agent jove.

—No. Això és… Bibot.

L'Arnau se’n va anar directament als arxius de la televisió nacional. Va demanar tot el que tinguessin sobre El Show de Bibot. Ningú sabia gaire cosa. El programa havia estat èxit d’audiència entre el 1999 al 2007. Després, cancel·lat. Cap comunicat oficial. Cap escàndol conegut. Però hi havia alguna cosa que feia pudor de ciment fresc tapant un cos antic.

Una productora jubilada, contactada per telèfon, va dir-li:

—Bibot era el personatge principal. Una mena d’insecte gegant que cantava cançons ridícules i feia el tonto. Però qui el portava… pobre Jordi… aquell noi era un volcà a punt d’explotar.

—Jordi…?

—Jordi Dalmau. Un actor de tercera. Es va creure famós. Després tot va anar malament. Va desaparèixer. I la disfressa… ningú no sap què se’n va fer.

L'Arnau va penjar el telèfon amb un calfred al clatell.

Ja no era un assassí qualsevol.

Era una revenja contra el passat.

El rostre que no es veu

El Show de Bibot era, vist des d’ara, una relíquia absurda. Però durant vuit anys, va ser l’eix central de milers de matins de dissabte. El plató, ple de colors cridaners, estava dominat per una figura: un insecte gegant amb un somriure fix i una veu aguda i exagerada. Bibot.

Els nens l’adoraven. El cridaven als passadissos de les escoles. Es feien fotografies amb ell quan visitava centres comercials. Els pares somreien quan els seus fills cantaven la seva sintonia absurda:

🎵 “Bibot, Bibot, salta i balla al teu racó!
Amb antenes i amb cançons,
vine al món de les il·lusions!” 🎵

Però darrere aquella disfressa incòmoda i empapada de suor, hi havia Jordi Dalmau. Actor de trenta-un anys quan va començar el programa. Fill de la classe mitjana del Vallès, havia fet teatre infantil, animacions, petits papers en obres escolars. Res destacable. Res memorable. Fins que, en un càsting a TVC, algú el va veure moure’s amb la disfressa.

—Tens alguna cosa. Els nens s’hi enganxaran —li va dir el productor, Ignasi Fort.

I sí, els nens s’hi van enganxar. Però ningú mai va enganxar-se a en Jordi.

Tothom coneixia en Bibot. Ningú coneixia qui hi havia dins.

Durant els primers anys, el paper el va omplir. El reconeixement indirecte, la rutina, la seguretat. Però a mesura que el programa creixia, Jordi es feia invisible. No l’entrevistaven. No sortia als crèdits. Quan alguna criatura plorava al plató, demanant per Bibot, li deien que aquell home sense disfressa no era ningú.

Va començar a viure dins la màscara. Literalment. Sovint arribava hores abans, s’hi posava, i no se la treia fins sortir del recinte. La seva veu real va començar a desaparèixer. Només parlava com Bibot. Alguns tècnics s’incomodaven. D’altres reien.

El presentador, Marc Estrada, li picava l’esquena:

—Sense tu no seria el mateix, Jordiet. Però tu i jo ho sabem: el que ven és aquesta cara meva.

L’any 2007, sense avís, li van retirar el personatge.

El programa es renovava. Bibot, deien, estava desfassat. Volien una mascota digital, més barata davant les exigències de Jordi.

Li van donar una caixa amb quatre records i el van fer fora per la porta del darrere.

—Gràcies pel servei.

Ningú li va preguntar com estava. Ningú li va tornar les trucades.

L’insecte és aixafat

Els anys següents van ser un forat negre. Jordi Dalmau va caure pel marge. Primer, es va allunyar de tot. Després, s’hi va voler enganxar amb drogues. Cocaïna. Pastilles. Finalment, heroïna.

La ciutat es va menjar la seva dignitat a mossegades petites.

Va dormir en pensions brutes. Es va vendre els pocs records que li quedaven.

Va intentar tornar al teatre. Ningú no el volia. Algunes productores el reconeixien vagament:

—Tu eres el Bibot, oi? Aquell que feia el ruc…

Però el to era sempre burleta. Condescendent. Jordi no era un actor. Era un error del passat.

Fins que un dia, en una botiga de segona mà del barri del Clot, va veure una caixa polsosa amb el seu nom escrit en retolador. El propietari ni recordava d’on havia sortit. A dins hi havia un VHS antic, dues fotos, una antena trencada, i… la disfressa.

La disfressa original de Bibot.

Encara feia olor de maquillatge, escuma i suor seca. Jordi la va mirar com qui veu un fantasma antic. I de sobte, la va sentir.

Una veu aguda. Dins seu. O fora. Però clara.

—Hola, Jordi… Et trobàvem a faltar…

Els dies següents es posava la disfressa i parlava amb el mirall.

—Ja no em poden fer mal… —murmurava.

La màscara el mirava fixament.

Una nit, va sortir al carrer vestit de Bibot. Ningú no el reconegué. La ciutat ja havia canviat. Va entrar en una nau abandonada del barri de La Verneda, i la va convertir en el seu escenari. Allà hi va dur material: una catifa, unes llums velles, una cadira, una càmera de vídeo. El decorat d’un nou programa. El seu.

I aleshores va començar el pla.

Els noms: Fort. Molet. Estrada.

Els que el van trair.

Els que el van fer invisible.

Els que el van deixar morir.

Els va seguir. Un per un. Amb la calma d’un director de càsting. Va estudiar els seus hàbits. Va comprar un ganivet de cuina, d’aquells de xef. Es va entrenar en el silenci. Va tornar a parlar com Bibot.

El show, deia, havia de continuar.

Però aquest cop, sense nens. Seria un espectacle només apte per adults.

La darrera emissió

La mort del presentador va arribar un dimecres a la nit.

Marc Estrada, cinquanta-un anys, havia tornat d’un sopar amb amics. El van trobar assegut al sofà, encara amb la jaqueta posada, la televisió encesa. La pantalla mostrava neu digital, aquell soroll blanc que menja les imatges. Els ulls li estaven oberts, fixos, però el coll trencat amb una torsió antinatural.

A la taula del davant hi havia un objecte. Una cinta VHS. Sense etiqueta.

L'inspector va arribar abans que els forenses l’empaquetessin. Va mirar el cos. A diferència dels altres crims, aquest semblava… teatral. Com si algú hagués disposat cada detall per a una càmera invisible.

—Què hi ha a la cinta? —va preguntar l'Arnau.

—Encara no ho sabem. —Un agent li allargà una bossa amb el VHS—. Però el format és tan vell que haurem de buscar un reproductor.

Al tornar a comissaria, l'Arnau va fer trucar a un tècnic. La cinta va començar a rodar dins la màquina. A la pantalla, soroll blanc. I després… música. Una melodia absurda i repetitiva, lleugerament distorsionada.

La imatge va aparèixer: un plató improvisat, il·luminat amb focus irregulars. La catifa bruta, una cadira de fusta al centre. Davant la càmera, una figura enorme, vermella, amb antenes trencades: Bibot.

—Benvinguts, nens i nenes… —la veu era aguda, però ara portava un to cavernós, desgastat.

Bibot es girava, mostrant la cadira. Estrada hi era lligat. Respirava amb dificultat. Les seves mans tremolaven.

—Avui… farem un joc. El joc de la desaparició… —Bibot treia un ganivet lentament, gairebé amb tendresa. La cinta tallava abans del final.

L'Arnau va apagar el televisor. Ningú no deia res.

—Això no és un assassí disfressat.

—Què és doncs? —li preguntà el seu company.

—Això és… un home que ha decidit viure dins la seva pròpia ombra.

Va començar la caça. Però no seria fàcil. Les càmeres urbanes el captaven només de vegades, sempre caminant en zones fosques. La disfressa feia que ningú no s’hi acostés. Era un fantasma visible.

Com podia ser tan difícil trobar una formiga d’un metre vuitanta amb un cap enorme?

Dies després, l'Arnau va rebre un sobre sense remitent. A dins, una foto antiga: ell i la seva filla quan ella devia tenir sis anys, somrient al costat de Bibot, en una fira d’hivern. Al darrere, un missatge escrit amb retolador vermell:

“Tu també vas creure en mi.
Vine a veure l’últim episodi.”

I una adreça: una nau industrial a la Verneda.

L'Arnau sabia que era una trampa. Però també sabia que, si no hi anava, el show continuaria.

La caiguda de la formiga

La nau de la Verneda s’alçava amb les finestres tapades per plàstic negre. L’entrada principal estava oberta, però la foscor a dins semblava més densa que la del carrer. L'Arnau hi va entrar amb la pistola a la mà i la llanterna a l’altra.

L’olor de pols i humitat es barrejava amb una altra cosa: maquillatge antic, escuma rància.

—Jordi Dalmau! —va cridar—. S’ha acabat el joc!

Un focus solitari es va encendre al centre. Una catifa gastada. Una cadira buida. I al darrere, una figura alta, rígida, amb antenes tortes: Bibot.

—Inspector Rius… —La veu aguda va ressonar, trencada—. Quina il·lusió tenir-te al programa. Tu també tens records, oi?

—Això no és un programa. És un cementiri.

—No… —Bibot va fer un pas endavant, i la llum va dibuixar la sang seca al pit de la disfressa—. És un lloc on per fi em miren. I aquesta nit, serà en memòria de la teva filla.

L'Arnau va veure la mà del personatge baixar lentament cap a un ganivet llarg. Va apuntar.

—No em facis disparar.

—Dispararàs igual… —va xiuxiuejar Bibot.

—No vull fer-ho, Jordi. Deixa el ganivet!

Bibot es va quedar immòbil, mirant a l’infinit, sense moure ni un múscul. L'Arnau començava a estar cada cop més incòmode.

—Jordi, fes-ho pels nens, imagina el record que els estàs deixant de Bibot, has d’aturar-te.

—Jo soc en Bibot! —va exclamar abans d’alçar el braç en el que duia el ganivet i llençar-lo contra l’inspector.

El soroll del tret va ressonar dins la nau. Bibot, amb un moviment brusc, va caure. Va endur-se la mà al ventre, la disfressa tacada de vermell fresc. Però aquest cop, la sang era seva. Els ulls negres i fixes de la màscara semblaven més vius que mai.

La ràbia, la foscor que duia dins, van ajudar a Bibot a aixecar-se amb dificultats, primer un braç a terra, després un plec de cames i finalment, ajudant-se de la cadira que tenia a la vora va alçar-se entre gemecs de dolor.

A uns quatre metres, l'inspector sagnava sense aturador, encara respirava, però el ganivet se li havia clavat al coll, a la part superior de la clavícula. Després del tret, va notar com un fred estrany se li allotjava al coll, i el paralitzava. La punteria i la pràctica de Bibot el van agafar totalment desprevingut.

Bibot s’apropava lentament i amb passos irregulars. Quan per fi va ser a prop de l’inspector, se’l va quedar mirant un instant, abans d’agafar-lo pel peu i arrossegar-lo cap al plató improvitzat.

—Ara… formaràs part del meu últim episodi… —va dir Bibot, amb un fil de veu.

—No… —murmurà l’inspector Rius amb un fil de veu.

L’aire es va omplir amb la sintonia del programa passada a càmera lenta. Bibot va asseure l’inspector a la cadira i va començar el show.

—Benvinguts, benvolguts… el programa d’avui és dels més importants dels que hem fet mai… avui coneixerem a un policia, és graciós, perquè per a vosaltres, ell ja és mort, però aquí el teniu —Bibot va fer un pas a l’esquerra i va donar una petita empenta a l’inspector Rius.

L'Arnau va caure de genolls, intentant contenir la sang. Bibot es va allunyar, tambalejant-se, i va agafar la càmera de vídeo que gravava.

L’última imatge que va veure abans que la foscor l’emboliqués va ser la silueta del monstre, enfocant-lo, amb les antenes trontollant.

—Somriu… inspector… —va dir. La cinta es va aturar amb un cop sec.

Quan la policia va arribar, només hi havia el cadàver de l’inspector sobre la catifa, i una cinta de VHS amb un llaç.

De Bibot, ni rastre.