Somni

Feia tres mesos que en Ge arrossegava aquell dolor sord al pit. No era intens, però persistent. Un pessic profund, com una mà invisible que li premia el cor, o una alarma silenciosa que no deixava de sonar. Havia començat de sobte, una tarda qualsevol, assegut al despatx, mentre responia correus sense importància. Al principi ho atribuïa a l’estrès, o potser a un mal gest. Però no marxava. Ni amb analgèsics, ni amb descans, ni tan sols amb dies de desconnexió a la muntanya.

Després de diverses visites i proves, la metgessa que el seguia, la doctora Erre, el va mirar als ulls i li va parlar amb una veu baixa i estranyament compassiva.

—Hi ha alguna cosa que t’he d’explicar, Ge… Però necessito que em prometis que mantindràs la calma.

Ell va assentir, desconcertat.

—No hem trobat res. Res de res. El teu cos està sa. El teu cor és fort. I, tanmateix, el teu dolor és real. Tan real com la resta de sensacions. I això… ens porta a una altra hipòtesi.

Va fer una pausa llarga.

—És possible… que estiguis somiant. I encara no hagis despertat.

Ge va esclafir a riure, pensant que era una broma mal plantejada. Però l’expressió seriosa de la doctora va tallar-li el riure a la gola.

—No et parlo d’un somni com els de cada nit. Parlo d’un estat prolongat, un embolcall de consciència… Estàs atrapat en una representació mental del món. I aquest dolor podria ser el record del teu cos intentant despertar.

Ge va sortir de la consulta amb un nus a l’estómac. Al principi ho va descartar com un error mèdic. Però amb els dies, el dubte va arrelar. I si…?

Va començar a provar-se. A posar trampes a la realitat.

Memoritzava rètols, rutes, detalls menors: que la parada de bus davant de casa sempre tenia una pintada amb una calavera blava; que el gos del veí bordava exactament a les 7:02 del matí; que dimarts vinent havia quedat amb l’operari per revisar la caldera. Cada dia trobava noves proves per confirmar que tot allò era real. La cita amb el dentista, apuntada fa mesos. La botiguera del forn que sempre li oferia el mateix croissant.

Un dia, la doctora li va proposar sortir junts amb cotxe. Volien parlar lluny de l’hospital. La ruta era habitual: sortien de l’ambulatori, creuaven la rotonda i prenien el camí cap a Be baixa. Però en passar pel trencall de sempre, el rètol que indicava “Be baixa 500 m” havia desaparegut. No tapat. No trencat. Desaparegut, com si mai hi hagués estat.

—Això és un error —va dir en Ge, mig rient, mig tremolant.

—Potser —va respondre la doctora Erre, sense més comentari.

Va tornar a casa amb el cap donant voltes. Dues setmanes després, mentre caminava pel centre, va veure una dona que saludava tothom amb somriures artificials. Sempre deia el mateix: “Bon dia, quin sol més maco!” cada cop que passava per davant d’algú. Com si fos una línia de diàleg programada. La va seguir durant mitja hora. No va variar ni una sola paraula.

El més inquietant va passar una matinada.

Va despertar a les 3:17 h, inquiet. Va obrir el mòbil per mirar la previsió del temps i… no hi havia notificacions. Cap. Com si el món digital hagués estat congelat. Va intentar trucar a algú. Cap to. El mòbil semblava viu, però en pausa.

Aquell dia va tornar a veure la doctora Erre.

—Et vull ensenyar un lloc. Confies en mi?

Van pujar al cotxe. Aquest cop, en comptes de girar cap al centre, va prendre una desviació que en Ge no havia vist mai. Un carrer sense rètols, sense referències. Asfalt nou, però sense marques. Cases sense número. Cap senyal. Ni cotxes aparcats. Silenci absolut.

—On som? —va preguntar ell, amb la veu seca.

—En un lloc que no havies creat encara.

—Què vols dir?

—Això no forma part del teu record, Ge. És buit. No hi ha res perquè no hi ha res a recordar.

Va baixar del cotxe. El silenci era dens, aclaparador. La llum del cel semblava falsa. Ni fred, ni calor. Ni ocells. Només el soroll dels seus propis passos.

Allò el va trencar.

Durant una setmana no va sortir de casa. Va deixar de respondre trucades. Només es dedicava a buscar inconsistències. Volia sortir d’allò. Sabia que no podia viure en una il·lusió. No suportava l’angoixa d’existir en un món fet de records i imatges flotants. Va escriure cartes, vídeos per si despertava. I va decidir posar fi a tot.

Va pujar fins al terrat d’un edifici, des d’on es veia mitja ciutat de Te. El cel semblava més fals que mai. Com un llenç estirat massa temps. Va mirar a baix. Les llums dels cotxes semblaven formigues de joguina. Va respirar fons. Va recordar la mà de la seva mare, el riure de la seva germana. Va fer un pas.

Un sol pas al buit.

I aleshores, el dolor.

Un dolor punxant, com una urpada que venia de dins. Però no de dins del cos. D’un altre lloc. D’un altre pla.

Durant una fracció de segon va sentir que alguna cosa l’estirava enrere. Una força que el trencava per la meitat. Un crit, no amb veu, sinó dins del crani. I de cop…

…llum blanca.

Veus. Sorolls. Alarma. Màquines. I després, rostres.

Els seus pares. La seva germana. En Biel, plorant. La doctora Ribera somrient amb ulls brillants.

—Guillem… Guillem… estàs despert. Ens sents?

Ell va parpellejar. L’aire feia olor de desinfectant. Un got d’aigua a la tauleta. Les mans d’algú prement les seves.

—Has estat en coma gairebé tres mesos —va dir la metgessa amb un fil de veu.

I en aquell moment, en Guillem va entendre que tot havia estat una lluita per tornar. Que aquell dolor al pit… era la memòria d’un cos que no volia rendir-se.

Va tancar els ulls un instant, i per primer cop en molt de temps… va respirar sense por.