El Poeta Groc

A la vora del riu, quan la boira s’aixeca abans que el sol, apareix una figura amb un barret massa gran i una capa groga que sembla feta amb pètals de gira-sol pansits. Ningú sap d’on ve. Alguns diuen que camina des de sempre, d’altres que només existeix quan algú pensa en ell.

El Poeta Groc no parla gaire. Només recita versos que ningú entén, però que fan que les pedres del riu tremolin i que els peixos surtin a mirar-lo. Quan passa pel poble, les gallines es posen a caminar enrere i els nens, sense voler, deixen de respirar un moment.

Una nit de tardor, la Laia, una nena d’uns deu anys, el va seguir. Volia saber què hi havia sota la capa. El Poeta Groc caminava lentament, però cada pas portava a un lloc diferent: un camp ple d’arbres amb cares, un carrer on totes les portes duien a la mateixa habitació, una sala fosca on l’eco contestava abans que ella parlés.

Finalment, ell es va aturar davant d’un mirall molt alt. Li va dir amb veu de fulla seca:

—Vols veure el teu futur?

La Laia hi va mirar i va veure’s a si mateixa… vestida amb la capa groga, recitant versos davant d’un riu que no coneixia. El seu reflex va somriure, però ella no. Quan es va girar, el Poeta Groc ja no hi era. Només quedava la capa, penjada a l’aire, esperant.

Des d’aquell dia, alguns matins de boira, al riu, es veu una figura petita, amb un barret massa gran, recitant paraules que ningú entén… i les pedres, com sempre, tremolen.