Elefant

A Kinshasa, el Nadal no era una tradició gaire habitual, almenys no per la majoria de famílies del barri de Moses i Remmy. Normalment, aquella nit no era gaire diferent de les altres: un sopar senzill, una ràdio xiuxiuejant notícies de fons, i els nens jugant fins que el cansament els vencia. Però aquell any, per raons que ningú acabava d’explicar, la parella havia decidit fer una excepció.

No hi havia diners per excessos, però Moses i Remmy havien estalviat durant mesos, saltant-se petits plaers i rebaixant encara més les despeses. El resultat: un regal per a cadascun dels seus sis fills. No eren coses grans, però el simple fet de tenir-ne ja era un esdeveniment.

Els grans ho prenien amb serenitat; sabien que els seus regals serien humils. Els més petits, en canvi, vivien en un estat d’agitació constant. Els dies previs, gairebé no dormien, fent preguntes sense parar sobre el Pare Noel, sobre si arribaria fins a la seva casa, sobre com trobaria el camí en una ciutat sense neu.

La nit del 24, després de sopar, Moses i Remmy van enviar els nens a dormir. La seva missió era senzilla: anar a casa dels veïns a recollir els regals, que hi havien deixat al matí per amagar-los dels fills. Els veïns, una parella jove d’uns vint anys, eren amables i discrets. La seva llar era modesta, però cuidada.

Quan Moses i Remmy hi van arribar, van picar a la porta amb un somriure. Esperaven veure els veïns treure el cap i convidar-los a passar, però ningú no va respondre. Les llums estaven enceses i, dins, la televisió emetia un programa qualsevol amb el volum prou alt per sentir-lo a través de la porta. Van esperar… cinc minuts… deu… quinze. El silenci, malgrat la televisió, començava a ser pesat.

Finalment, Moses va decidir buscar una entrada alternativa. Va trobar una finestra oberta a la part posterior. Va cridar Remmy amb un gest, i tots dos van entrar. L’aire dins la casa tenia una olor estranya, una barreja de menjar recent cuinat i alguna cosa metàl·lica, persistent, que no sabrien identificar fins més tard. A la cuina, la taula era parada, el menjar intacte. Sembla que els veïns havien interromput el sopar de cop.

El pla inicial era senzill: agafar els regals i marxar. Però no els veien enlloc. El menjador estava buit, els calaixos desordenats. No hi havia senyals de lluita, només una quietud tensa, com si les parets retinguessin la respiració. Només quedava una habitació per mirar: la dels veïns. La porta estava tancada. Remmy, amb un impuls nerviós, la va obrir.

La llum de l’habitació revelà una escena impossible.

Els cossos dels veïns penjaven del sostre, literalment. Uns claus enormes, massa grossos per a una casa, travessaven les seves espatlles i colls, mantenint-los suspesos com peces de carn en un mercat. Els seus intestins s’estenien com cordes llargues, tocant un terra completament vermell. La sang encara degotava lentament, dibuixant camins irregulars entre les rajoles.

La parella va quedar clavada a terra, paralitzada. Cap d’ells va cridar; era un silenci espès, el de qui sap que el perill potser encara hi és.

Els veïns eren bons, tranquils, amables. Veure’ls convertits en això era incomprensible. A Kinshasa, trucar la policia significava arriscar-se a preguntes sospitoses, a retards, a desaparèixer en paperassa corrupta. Van prendre la decisió: agafarien els regals i marxarien sense dir res.

Els paquets estaven apilats en un moble, la majoria intactes. Només un regal —un elefant de peluix de mida gran— tenia una petita taca de sang, com una ombra vermella al seu costat. Era el del més petit de la casa, en Felix. Moses se’l va endur amb cura, ja pensant en com treure-li la taca.

Quan van arribar a casa, Moses es va tancar a la cuina, fregant el peluix amb detergent, amb llimona, amb clor. Cap olor desapareixia del tot. Al final, amb unes tisores, va retallar les parts tacades. No en va haver de treure gaire, només uns centímetres de tela, però prou per deixar un buit visible. Per dissimular, hi va escriure el nom de “Felix” amb retolador permanent a la zona retallada. Va semblar-li un detall tendre; no sabia que era una marca.

A fora, la nit continuava. Al carrer dels veïns, llums blaves de policia parpellejaven, però ningú es va acostar a casa seva. El barri dormia sota un cel pesat, com si tot hagués quedat sota una manta de calor i silenci.

A trenc d’alba, els nens van irrompre al menjador, impacients. Encara es veien els reflexos blaus de les sirenes a la cantonada, però la il·lusió dels petits era immune a qualsevol tragèdia externa. Moses i Remmy, exhausts, es van aixecar per repartir els regals.

Felix, el més petit, va ser el primer. Va córrer cap al gran elefant de peluix, gairebé de la seva mida. El va abraçar amb força, rient, ignorant la costura irregular i el seu nom escrit a la tela. Els altres germans van obrir les seves caixes amb crits d’alegria. Les joguines van quedar escampades pel menjador mentre la família es dirigia cap a la cuina per esmorzar.

Però Felix no es va voler separar del seu elefant. Amb la seva germana petita, va tornar al menjador per recuperar-lo. Uns minuts després, el silenci va trencar l’alegria.

—Felix? —va cridar Remmy, estranyada. Sense resposta.

Va entrar al menjador i el que va veure li va glaçar la sang: els dos nens jeien a terra, degollats, la sang estenent-se sota seu com una catifa fosca. No va tenir temps de reaccionar. Alguna cosa, una llança decorativa que sempre havia estat a la paret, la va travessar per l’esquena. Va caure de genolls, la respiració trencada.

Els crits van fer córrer la resta de la família. Moses va empènyer els fills grans fora de casa i va tancar la porta. Va córrer cap a Remmy, que amb els ulls oberts de terror li xiuxiuejava, gairebé sense veu:

—L’elefant… darrere… darrere…

Quan Moses es va girar, el va veure. El peluix, dret, subjectava sobre el seu cap un vell televisor de 50 kg. En una fracció de segon, l’objecte li va caure al damunt del cap. Tot va quedar en silenci, excepte el so lent i constant de la sang filtrant-se per les juntes del terra.